Religió i sagrat - Durkheim

Durant el final del segle XIX i principis del segle XX es van observar a Europa diferents interpretacions en relació al concepte de l’antropologia de les religions i del que es considera sagrat, les grans escoles, amb els seus seguidors intenten definir el que es considera sagrat i el que es considera religió i la seva mútua relació.
Una de les principals interpretacions, amb una vessant més positivista i reduccionista, és la de Èmile Durkheim, sociòleg francès que fa un estudi de les tribus primitives de l’ Austràlia Central i arriba a la conclusió que el sagrat “és una projecció simbòlica de la identitat del clan o del grup tribal”, per tant redueix el fet religiós a la sociologia.
La seva recerca de l’ origen o fundació del fet sagrat la situen dins la societat, es defineix com un fet creat dins la societat i harmonitzat per ella mateixa, és una realitat col·lectiva retroalimentada per la mateixa societat, el consideren un fet social.
Per tant l’ origen és casual i accidental, i si és social no és individual i considera la religió com un fet indispensable per la societat, ja que crea un equilibri que la manté viva i fa crear un vincle entre els integrants de la societat, mitjançant els ritus i les activitats cerimonials.
Durkheim va ser un gran defensor del mètode científic dins dels fenòmens socials i defensa que els científics socials es estudiar les representacions col·lectives. Creu que la base de l’estabilitat social es troba dins de la religió i de la moral, en els considerats valors comuns de la societat i quan una societat va perdent els seus valors religiosos i morals es troba, en el que ell anomena, en l’”anomia” (sense norma, sense llei) i els individus pateixen una sensació d’ansietat, angoixa i insatisfacció.
En tota societat es dóna una solidaritat bàsica, que varia segons sigui el tipus de societat. En les societats primitives es dóna una solidaritat que ell denomina mecànica, pel llaç de sang o parentiu. En les societats modernes, la solidaritat és orgànica i es funda en la divisió del treball, en la complementació per a l' obtenció dels mitjans de subsistència.
Durkheim argumenta a partir de l' absoluta prevalença social sobre l' individual i sosté que la religió va tenir el seu origen històric primitiu en una fase encara poc diferenciada i gairebé «mecànica» del desenvolupament social, per a convertir-se més tard en una fase més diferenciada de la “solidaritat orgànica” de la societat mateixa. En concret la religió neix en les reunions del clan totèmic.
Normalment els membres del clan viuen a part. Quan es reunien, el contacte mutu, que es mantenia viu, creava un extraordinari sentiment d' energia i poder. Se sentien infosos, elevats, omnipotents. Percebent que individualment mancaven d' aquest poder, ho van atribuir no a si mateixos en col·lectivitat, sinó al fet de ser posseïts per alguna cosa externa. S' aferraven a l' emblema totèmic, que sabien era un símbol del seu tòtem, i al que no obstant això consideraven com objecte de culte. El tòtem com déu del clan ”pot per tant no ser altra cosa que el clan mateix, personificat i representat per la imaginació sota la forma visible de l' animal o vegetal que serveix de tòtem”. Fins i tot li atorgaven major valor que al tòtem mateix. Ja que el poder sobrenatural que atribuïen a l' emblema totèmic era de fet el seu propi poder col·lectiu, el veritable origen de la religió era l’ experiència de si mateixos. Amb altres paraules: el tòtem és el protagonista del pensar i del sentir del grup d' homes primitius reunits en un clan; el tòtem és el representant místic de la col·lectivitat i dipositari de la “substància sobrenatural” del grup. La comunicació i la participació en aquesta força col·lectiva s’ assegura amb el sacrifici de l' animal que encarna el tòtem.
La cerimònia i el ritual, segons Durkheim, són essencials per a vincular als membres dels grups. Aquesta és la raó que no només es trobi en situacions regulars de culte, sinó també en les diverses crisis vitals que suposen transicions socials fonamentals, com per exemple, el naixement, el matrimoni i la mort. Els cerimonials col·lectius reafirmen la solidaritat del grup en un moment en el qual les persones es veuen forçades a ajustar-se als canvis principals de la seva vida. Els rituals funeraris demostren que els valors del grup sobreviuen a la desaparició de determinats individus.