“L'existencialisme és un humanisme” de Jean Paul-Sartre

Jean-Paul Sartre va nèixer l’ any 1905 a París, s’educa en aquesta ciutat i després entra a la Universitat de Friburg i més tard a l’ Institut francés de Berlín.
“L'existencialisme és un humanisme” és en origen el resum d' una conferència que Jean-Paul Sartre va pronunciar el 29 d'octubre de 1945 en el club Maintenant “Ara”, creat per Marc Beigbeder i Jacques Calmy, amb l'afegit d'alguns moments de la discussió que la va seguir, que es perfilen diversos temes. La conferència va marcar una fita en el seu moment, fins i tot com esdeveniment social. Va haver gent arremolinada a l'entrada i en els dies següents van aparèixer ressenyes en els principals diaris de l'època; tal impacte resulta gairebé difícil de comprendre si s'oblida que les obres de teatre de Sartre havien estat ja grans èxits i l'estètica sartriana era l’ expressió implícita de resistència en el París ocupat. Convé recordar, per a situar la influència del pensament sartrià, que “l'Ésser i el No-res” havia aparegut l’any 1943, en plena Ocupació, i que el llibre va rebre crítiques molt elogiosas fins i tot en la premsa nazi i col·laboracionista, que rastrejaven en Sartre la influencia de Heidegger i, en conseqüència, ho consideraven un possible pont entre les cultures francesa i alemanya.
En un París trencat on l'únic mitjà de transport dels joves era la bicicleta i on les ferides de la guerra es feien visibles per tot arreu, Sartre encarnava una mica més que una obstinació filosòfica; per als seus oïdors la conferència “L'Existencialisme és un humanisme” tenia un sentit molt concret: significava l'esforç, fins i tot polític, per trobar una via de reflexió autònoma, diferent a la qual segregaven des de la seva pròpia ideologia filosòfica les dues grans forces que emergien de la Resistència: el comunisme (materialisme històric) i el cristianisme (personalisme). El missatge sartrià de la contingència de l'existència humana s'inscriu, doncs, en un paisatge cultural i filosòfic: el de la revisió de la fenomenología (Husserl, Heidegger) i en un entorn socio-polític: el de la recerca d'un nou horitzó moral que serà fidel a la lliçó de l’ absurd bèl·lic, incorporant l'angoixa com una dada a no oblidar.
Sartre i Merleau reben la influència, en la seva formació, de dos autors com Husserl i Heidegger, que defensen el rigor fenomenonològic de captació de les essències i la recerca existencial, respectivament, i finalment van optar pel pensament de Heidegger. Tenien una visió del món progressivament influïda pel marxisme i per una filosofia de l’ acció que els menava a tenir una plena consciència de la història, entesa no com a història racional, o a priori, sinó com a participació de les masses.
L’ existencialisme francès ha estat epistemològicament una filosofia de la consciència singular que s’ oposa al discurs sistemàtic i considera que la consciència humana individual és l’ única dada segura, la consciència humana és llibertat. L’ individu està sempre en situació i en acció, l’ home es crea a si mateix, l’ home no es defineix per cap concepte, sinó per un existir, que ell mateix ha de triar. No pot excusar-se en cap divinitat ni en cap absolut.
El text a comentar el podem dividir en varies parts per anar analitzant una a una el pensament sartrià, primerament destacar que l’ objectiu del text es defensar-se de les crítiques que ha rebut l’ existencialisme per part de comunistes i cristians, i finalment aprofitant aquesta crítica anar definint punt per punt el pensament de Jean-Paul Sartre, per tant podem dividir la conferència en dues parts :
-les crítiques que rep
-la definició de l’ existencialisme
L’autor durant tot el discurs va combinant aquestes dues parts per anar definint d’ aquesta manera l’existencialisme.
El text comença explicant les crítiques que ha anat rebent tant dels comunistes com dels cristians, aquestes acusacions contra l’ existencialisme són : “invitar a las gentes a permanecer en un quietismo de desesperación” i “dado que la contemplación es un lujo, nos conduce a una filosofía burguesa.”, ”que subrayamos la ignominia humana, que mostramos en todas las cosas lo sórdido, lo turbio, lo viscoso, y que desatendemos cierto número de bellezas risueñas, el lado luminoso de la naturaleza humana. Los unos y los otros nos reprochaban que hemos faltado a la solidaridad humana, que consideramos que el hombre está aislado, en gran parte, además, porque partimos —dicen los comunistas— de la subjetividad pura, por lo tanto del "yo pienso" cartesiano, y por lo tanto del momento en que el hombre se capta en su soledad, lo que nos haría incapaces, en consecuencia, de volver a la solidaridad con los hombres que están fuera del yo, y que no puedo captar en el cogito.”
“Y del lado cristiano, se nos reprocha que negamos la realidad y la seriedad de las empresas humanas, puesto que si suprimimos los mandamientos de Dios y los valores inscritos en la eternidad, no queda más que la estricta gratuidad, pudiendo cada uno hacer lo que quiere y siendo incapaz, desde su punto de vista, de condenar los puntos de vista y los actos de los demás.”
Després fa una distinció entre els dos tipus d’ existencialistes, sempre a partir de la subjectivitat d’ aquests dos grups, uns són els existencialistes cristians, encapçalats per Jaspers i Gabriel Marcel, i l’altre grup són els existencialistes ateus, com són Heidegger, els existencialistes francesos i Sartre. Per tant l ‘autor es situa en aquest segon grup.
Ell defensa el segon grup, els existencialistes ateus, d’ aquesta manera : “ El existencialismo ateo que yo represento es más coherente. Declara que si Dios no existe, hay por lo menos un ser en el que la existencia precede a la esencia, un ser que existe antes de poder ser definido por ningún concepto, y que este ser es el hombre, o como dice Heidegger, la realidad humana. ¿Qué significa aquí que la existencia precede a la esencia? Significa que el hombre empieza por existir, se encuentra, surge en el mundo, y que después se define. El hombre, tal como lo concibe el existencialista, si no es definible, es porque empieza por no ser nada. Sólo será después, y será tal como se haya hecho. Así, pues, no hay naturaleza humana, porque no hay Dios para concebirla.”
Després d’ aquesta divisió fa una entrada més en conceptes filosòfics i fa una definició del qué és angoixa «angoisse», abandonament/desemparament «délaissement» i desesperació «désespoir».
Angoixa és, en paraules de Sartre : “¿qué se entiende por angustia? El existencialista suele declarar que el hombre es angustia. Esto significa que el hombre que se compromete y que se da cuenta de que es no sólo el que elige ser, sino también un legislador, que elige al mismo tiempo que a sí mismo a la humanidad entera, no puede escapar al sentimiento de su total y profunda responsabilidad.”
Abandonament o desemparament el defineix com: “ Así, no tenemos ni detrás ni delante de nosotros, en el dominio luminoso de los valores, justificaciones o excusas. Estamos solos, sin excusas. Es lo que expresaré diciendo que el hombre está condenado a ser libre. Condenado, porque no se ha creado a sí mismo, y sin embargo, por otro lado, libre, porque una vez arrojado al mundo es responsable de todo lo que hace.”, “Si se entiende que, sea cual fuere el hombre que aparece, hay un porvenir por hacer, un porvenir virgen que lo espera, entonces es exacto. En tal caso está uno desamparado.”
Finalment defineix desesperació com : “En cuanto a la desesperación, esta expresión tiene un sentido extremadamente simple. Quiere decir que nos limitaremos a contar con lo que depende de nuestra voluntad, o con el conjunto de probabilidades que hacen posible nuestra acción. Cuando se quiere alguna cosa, hay siempre elementos probables.”
Amb la defensa d’ aquests tres conceptes arriba a la conclusió de la necessitat del compromís i el rebuig de la quietud, per part de tots els homes, per no situar-se en aquesta angoixa, aquest abandonament i aquesta desesperació.
Després va fent un anàlisi per capgirar les objeccions que li han criticat :
1) l'arbitrari de l'acció lliure
2) la lliure elecció de la mala fe
3) la impossibilitat de donar un valor a l'acció lliure
Finalment, com diu el mateix títol arriba a la conclusió que l’ existencialisme és un humanisme, que és ell qui defensa conèixer la veritat humana, defensa la subjectivitat i la llibertat de l’ ésser humà, i per tant li dóna una visió molt més humana, no com altres filosofies i ideologies. “Esta unión de la trascendencia, como constitutiva del hombre —no en el sentido en que Dios es trascendente, sino en el sentido de rebasamiento— y de la subjetividad en el sentido de que el hombre no está encerrado en sí mismo sino presente siempre en un universo humano, es lo que llamamos humanismo existencialista. Humanismo porque recordamos al hombre que no hay otro legislador que él mismo, y que es en el desamparo donde decidirá de sí mismo; y porque mostramos que no es volviendo hacia sí mismo, sino siempre buscando fuera de sí un fin que es tal o cual liberación, tal o cual realización particular, como el hombre se realizará precisamente como humano.” Diferenciant el qué és humanisme i l’ humanisme existencialista, com es veu en aquest text.