Charles Baudelaire i “El pintor de la vida moderna”

“El pintor de la vida moderna” va ser escrit entre 1859 i 1860 i publicat en 1863, el motiu va ser la seva amistat amb el pintor Constantin Guys (1802-1892), les obres del qual i procediments ens són descrits en diversos capítols. En aquest text Baudelaire és el descobridor de la modernitat. “El pintor de la vida moderna” és un article sobre Guys, un pintor i il·lustrador espontani que en realitat era un artista mediocre, publicat per Le Figaro l’any 1863 on emprèn l’estudi i reflexió sobre aquesta “modernitat” manifestada en els nous estils de vida d’una ciutat industrialitzada com París i publica les seves reflexions en on rebat definitivament l’ordre social i marca una nova postura enfront de la vida, que li valdria la critica de la premsa de l’època.
És un veritable assaig precursor sobre el problema de l’art en la modernitat, Baudelaire diu que “la modernitat és el transitori, el fugitiu, el contingent, que és la meitat de l'art, que la seva altra meitat és l'immutable”. Per a Baudelaire l’home ha de tractar d’acostar-se al cosmopolita per a comprendre el món i poder veure tots els esdeveniments humans amb certa tolerància. Amb aquesta idea es perd el concepte de totalitat i cobra vigència la idea d’un món fet de parts on l’home modern pot avaluar la seva visió. L'home posseeix una sensibilitat especial per a plasmar el present i veure el particularment bell del món que ho envolta. Tot el modern és actual, nou i efímer. “El pintor de la vida moderna” estableix el seu art, la seva inquietud, en el murmuri de la multitud, en la veu que s’escorre després de la vidriera d’un cafè o en l’objecte d’un escombriaire, i que no pot somiar a tornar a despertar, perquè és aquesta veu la flor d’un instant, perquè én aquesta veu transita la seva bellesa en la, perquè aquesta veu que pinta el llenç s’inscriu en el tangible. “El pintor de la vida moderna”, segons Baudelaire, ha deixat d’inspirar-se en les coses heroiques o religioses perquè la seva mirada es bolca sobre la localitat, sobre el marge, el fora, la vida quotidiana; sobre tota aquella cosa revestida de circumstància i singularitat. El problema se li presenta al pintor de la vida moderna quan pretén captar l’efímera i contingent novetat del present, que és la vida trivial, la quotidiana metamorfosi de les coses externes. Hi ha un ràpid moviment que reclama una execució igualment ràpida per part de l’artista. La dificultat no se circumscriu a les arts plàstiques, doncs també l’escriptor ho afronta a fi de reproduir la multiplicitat de la vida a cada moment, per a presentar-la i descriure-la en imatges tan vitals com la vida mateixa, la qual sempre és inestable i fugitiva. L’escriptor ha de reproduir “la circumstància en tot allò que suggereixi l’etern”, doncs la seva ocupació reclama la capacitat de “destil·lar l'etern del transitori”. No és el pintor de les coses eternes, o almenys més duradores. Per a destil·lar l’etern des del transitori, l’escriptor ha de tenir una capacitat especial com espectador capaç de traduir la vida banal i quotidiana per a traslladar-la a l'àmbit del vàlid per a tots els temps mitjançant paràboles, metàfores i altres formes diverses d’expressió. La manera d’extreure l’etern del transitori resideix en el joc d'imatges, en la paràbola. Com el poeta les seves paraules, el pintor té els seus útils predilectes. El poeta surt al carrer i anota una frase curiosa, un equívoc, un joc de paraules, un fragment de rètol que és gairebé un poema.
La poètica de la modernitat és la del fragment, on s’imposa el esquarterament del real per a erigir, tot seguit, altra realitat amb els trossos oposats.
Baudelaire introdueix el tema de la moda. En el capítol "Elogi del maquillatge", lloa el talent de la dona per a maquillar-se i perfumar-se. No obstant això, en general les dones són el contrari del dandi i provoquen horror perquè no dissimulen els seus instints primaris: “La dona té fam i vol menjar. Té sed i vol beure. Està en zel i vol copular. Vagi mèrit! La dona és natural, és a dir, abominable. També això és sempre vulgar, és a dir, el contrari del Dandi”. Però així com la dona representa la naturalitat, el dandi representa tot el contrari, la artificiositat. La moda imposa un estil nou que trenca sempre amb l’anterior, del que no pot ser mai una evolució sense arriscar-se a convertir-se en clàssic. És impossible acumular experiència. La moda crea estats intermitents que retornen sempre a la posició de sortida. La moda conté el poètic i etern en el transitori, i no dubta a afirmar que la moda representa per a l’artista modern, o el que és el mateix, el dandi, el que la religió per a l'artista hieràtic de l’Edat Mitjana: la bellesa eterna només podrà manifestar-se sota el permís i les regles de la moda.
El criteri de artificiositat li serveix a Baudelaire para condemnar la fotografia, disciplina d’invenció recent, en aquella època, que reduïa dràsticament l’àmbit de la fantasia, elimina la fugacitat intrínseca de la bellesa oferint de forma immediata i plana, allò que l’artifici de la memòria involuntària ens retornaria enriquit amb totes les representacions subjectives i experiència que tendeixen a agrupar-se entorn a l'objecte.
Baudelaire prefereix l’objecte artificial, és a dir, modificat per “el vel delicat que l'amor i la devoció” dels admiradors que han posat les seves mirades sobre ell i de les quals l’objecte, sens dubte, alguna cosa conserva; la fotografia, en canvi, recupera un objecte natural, que no ha estat modelat per la artificiositat subjectiva.
El dandi, que rebutja qualsevol activitat i especialment les quals impliquen cert progrés productiu, s’aferra a la moda i les drogues com estats en essència transitoris i forçosament reversibles que obliguen a començar sempre de nou, com el joc. Busca aquest alguna cosa que li permeti cridar la modernitat, doncs no es presenta millor paraula per a expressar la idea en qüestió. Es tracta per a ell de sostreure-li a la moda el que pugui tenir de poètic dintre de l’històric, d’extreure l’etern del transitori. La modernitat és el transitori, el fugitiu, el contingent, la meitat de l’art, que la seva altra meitat és l’etern i l’immutable
Accentua, en la reivindicació de l’art nou, el temps present. El bell o bellesa posseeix una composició doble: “l'etern i invariable” i “un element relatiu i circumstancial”. Aquest últim és imprescindible per a apreciar al primer. Aquesta dualitat, ens aclareix, correspon a la “dualitat de l'home”. El dualisme que es resol en l’art implica una noció abstracta, espiritual, i altra concreta, corporal, forjada en l’efímer, en el contingent, però que sens dubte l’art assoleix transcendir al mateix temps que es garanteix la seva vitalitat.
Per a Baudelaire la modernitat trenca tota relació amb el seu passat, devorant-la a si mateixa al renovar-se constantment negant la novetat de l’ahir; el poeta i assagista veu en aquest procés de renovació la possibilitat que la modernitat condueixi inevitablement a la decadència. La modernitat representa llavors una negació cada vegada més forta de la tradició, al centrar la seva recerca en el desconegut, en el que encara no ha estat explorat.
En el text el poeta francès manifesta clarament la seva idea de modernitat: una època en la qual ja no hi ha coses eternes i duradores i l’heroi de la mateixa és l’home comú, aquell testimoni dels canvis que succeeixen, la modernitat té una “bellesa passatgera, fugaç” i que tot el que és noble i bell és el resultat de la raó i el càlcul.
Per al perfecte passejant, per a l’observador apassionat, és un immens plaer triar domicili entre el nombre, en el moviment, en el fugitiu i en l'infinit. I compararà la seva visió amb la del nen que “tot ho veu com novetat, està sempre embriagat”.
El tema és la vida moderna, la vida en les metròpolis, es troba delimitat en l‘espai de la gran ciutat, de la ciutat moderna, de la metròpolis, sorgida del canvi de la vida rural per la industrial i la corresponent concentració en nuclis urbans cada vegada més grans. El dandi com aquell individu que pretén sortir de la massa assumint sobre si mateix, sobre el seu cos i la seva forma de ser, l’afirmació de la seva subjectivitat pròpia o diferent. El passejant surt de la massa adquirint el paper d’observador, de registrador dels més mínims detalls de la vida urbana que poden servir encara per a il·luminar la misèria i grandesa d’aquesta vida. La modernitat implica que l’home trenqui amb les formes teòriques del passat i emprengui una nova aventura a la recerca d’altres formes d’espiritualitat i de comportament estètic. La naturalesa deixa de ser un model a imitar i sorgeix un nou concepte de bellesa que depèn de les canviants condicions socioculturals; la bellesa comença a dependre de la moda, és a dir, del gust del moment. Però també, per una altre banda, es critica la devoció per l’avanç tecnològic que comporta a l’alienació i despersonalització del ser humà. El progrés és el monstre que duu a la destrucció de l’home, però també permet la generació de nous models estètics.
Baudelaire desenvolupa en “El Pintor de la Vida Moderna”el tema de la gran fascinació que exerceix la ciutat sobre l’individu. L’artista contempla la ciutat com una unitat de força elèctrica que contribueix a desenvolupar i augmentar les facultats humanes. Però aquesta recerca interminable de la bellesa moderna condueix a l’experiència de la modernitat, és a dir, al sentiment d’estranyament i de xoc que produeix l’atmosfera turbulenta de la gran ciutat en l'ànima humana, per a l’escriptor és un gaudir submergir-se en la multitud i embriagar-se amb tots els plaers que ofereix la ciutat, la qual desencadena en l’home una sensació de plenitud interior i d’alliberament moral. El viatge de que proposa consisteix a sortir del jo amb la finalitat d’abraçar la vida moderna de les grans ciutats. Aquesta és l'experiència de la modernitat que imagina a través de la figura del passejant sense rumb que descobreix de manera inesperada l’ideal somiat en la ciutat, la qual desperta tant horror com fascinació en l’ànima del poeta. La ciutat té per a Baudelaire un significat ambigu on entren en joc grans passions i sentiments d’amor i odi simultàniament.
Descriu l’experiència del passejant en la ciutat com un plaer que només pot gaudir aquell que sap prendre un bany de multituds, la qual cosa és un art que molt pocs posseeixen. La paraula que defineix al passejant, per tant, és el viatge, és a dir, la seva mobilitat i la seva incessant caminar cap a altres llocs que li permeten escapar de l’avorriment i de la monotonia del present, fa referència a una experiència sensorial i sensual que permet al poeta abraçar la vida moderna en la seva totalitat, el seu domini és la multitud.
L’art del passejant consisteix a mirar sense ser vist .No obstant això, s’exposa en la via pública es converteix en un exhibicionista que està a la vista de tots, i no obstant això, la finalitat del dandi és passar desapercebut en la multitud, i poder contemplar a plaer l’espectacle de la vida moderna sense ser observat per ningú, és a dir, gaudir des de l’anonimat de tots els plaers clandestins de la ciutat. L’observador, des d'aquest punt de vista, també forma part de l’espectacle que contempla, i per tant, està exposat a la mirada dels altres i manifesta la seva passió per la disfressa i la màscara, com una defensa enfront de la mirada aliena, i no obstant això, posa en risc la seva pròpia identitat a l’entrar en contacte amb la multitud. Baudelaire s’inspira en “L'home de la multitud” d'Edgar Allan Poe. En canvi, el passejant de Baudelaire no s’instal·la en la multitud, sinó que busca en la solitud, lluny de la marea humana, la salut de la seva ànima. Al final del viatge, regressa al dolor interior i al buit de la vida privada, és a dir, a la nostàlgia romàntica i a l’exaltació del jo i s’allunya de les masses urbanes embogides que s’alien amb la tècnica i el progrés, per a quedar-se tot sol el seu dolor incomunicable:
L’art que defensa Baudelaire reflecteix les impressions fugaces de la vida moderna. La modernitat poètica de Baudelaire es configura entorn de la sensació de fugacitat i de caducitat de totes les coses. La bellesa de Baudelaire es troba en la metròpolis, on l‘home viu i lluita per la vida. La bellesa moderna que busca Baudelaire en la ciutat és una bellesa que posa a l’artista en contacte amb la mort. Aquest contacte simbòlic amb la mort a través de la bellesa representa l'heroisme de la vida moderna. L’experiència de la modernitat que descriu Baudelaire deixa oberta la possibilitat que qualsevol home dotat d'imaginació pugui continuar aquest viatge del passejant.